Dansa febril

7 de novembre de 1998. La febre causada per una grip d'aquelles que no s'obliden, em va fer agafar irreflexivament un paper i escriure trèmulament unes idees inconnexes. Passats uns quants anys, al reescriure-ho, han sorgit aquestes línies.

El rostre bullint. Sopor, letàrgia, tremolor, calfreds, brunzits eixordadors al cap, a l'oïda, uns ulls entelats per la febre...
Una figura desdibuixada s'agita davant la mirada enllorada d'aquella dona, manifestant-se d'aürt com la insòlita imatge d'un sabre de full ample i esmolat, dansant a l'aire, conduït per una llarga i pàlida ma.
A cada segon, els reflexes de l'acer adquireixen més nitidesa, més diafanitat i ella s'estremeix davant aquella exhibició de fiblats giravolts.
Amb l'esgrima de moviments oscil.lants però segurs, una munió de formes són traçades per l'arma gèlida. Es bat àgilment entre el que semblen dues forces oposades, balandreja entre la suavitat i la duresa, fluctua entre una circularitat onejant i l’estancament del cop contundent, rígid, fred.
El cor de la dona palpita cada vegada amb més força, talment com si un foc allí empresonat, després d'anys d'esclavitud, precisés un imminent alliberament, per propagar-se i deflagrar el metall del sabre fins fondre'l...

De cop, el dibuix descrit per l'arma, es concreta i d'una les seves cares, sorgeix un plugim de formes disharmòniques, simbolitzant la negativitat, la foscor, la por, la mort.. Com n’és de fàcil identificar-les, traçades per l'acer de les nostres visions més obscures!
El gir de l’arma però, s’inverteix, en un brunzit decidit, fent protagonista l'altra cara, la faç positiva, l'anvers brillant, que poques vegades deixem que llueixi a les nostres vides, que s'expressi plena de llum, d'harmonia, de positivitat, de coratge per afrontar el que ens toca viure.

S'ha fet clar davant els ulls de la dona, el símbol del yin i el yang, anomenat "Tai Chi" amb les dues forces complementàries, la negativa i la positiva, sempre oscil.lants, en tot temps inseparables!

En uns segons, se li ha presentat al davant la seva vida, la dels seus éssers més propers, la d'aquells que algunes vegades se li han acostat per explicar-li tristeses i com els maltracta la vida. Ha conscienciat quàntes vegades s'han arrelat tots plegats, immòbils, a la cara fosca, negativa que condueix a un patiment inútil, sense tenir en compte que des de la penombra es pot fluir amb força cap a la lluminositat i la claredat.

Aquella matinada, la dona va prometre's que quan es sentís a la cara fosca, enfocaria bé els ulls per veure l'altra pol de llum; va decidir que viuria i agrairia al màxim els moments lluminosos, acceptant aquells més punyents, ja que un dia o altre tornarien a oscil.lar vers moments dolços que la farien somriure.