Photobucket - Video and Image Hosting Contes axinats i més paraules per reflexionar. Myt: 09/06

dijous

Metall preciós...


Avançava la tardor a Nanjing, i després de molts dies de sequedat, una fina pluja amarava els carrers bordejats d'arçs i crisantems, que amb l'espireig de l'aigua, augmentaven la seva natural bellesa.

El rellotge del parc Xuanwu anunciava les 8 del matí, i la figura compungida de Li Weng, traçava passes insegures, com cercant una adreça poc definida. Aquell rostre jove, esblanqueït, lànguid, d'ulls apagats i enclotats, dibuixava la imatge de la més absoluta tristesa...

El jove, s'adreçava a la casa del vell mestre, Wan Chin'g, com li havia aconsellat la seva afligida mare, a la recerca d'una espurna d'alè que li retornès les ganes de viure.

Venerable mestre -va dir-li, tímidament quan arribà- No sé què em passa... Em sento insegur, res no em surt com desitjaria. Tothom es mofa de mi, acusant-me d'inútil, d'incapaç. Els amics em critiquen i no he aconseguit ni un sol dia que valorin res del que faig. Jo dic blanc i ells, negre. Em podria ajudar amb algun dels seus savis consells?

Mira jove - va respondre-li l'ancià- ara m'és impossible fer qualsevol cosa per tu... Ho sento, però no ets l'únic que té problemes en aquests moments. Pateixo una greu afecció pulmonar i he invertit tot el que tenia en els desperfectes ocasionats per les tempestes d'aquest estiu. No sé com passaré l'hivern si no aconsegueixo vendre aquest anell, la única pertinença que em queda.

Més aviat crec que ets tu qui em podries ajudar. La meva precària salut no em permet anar al mercat per vendre'l -va dir-li, mentre un nou episodi de tos feia vibrar l'aliança que li mostrava i espurnejaven petites guspires al metall.

Més apesarat davant el lamentable estat de l'ancià, Li Weng, agafà l'anell amb poca esma, mentre la seva ment no parava de xiuxiuar-li que una vegada més les seves necessitats estaven passant a un segon plà...

Arribà al mercat d'espècies, a mig matí i un sol tímid començava a acaronar la plaça. Un munt d'aromes picants, li despertaren l'olfacte, escolant-se intensament per les parets del nas, originant-li mucositat; la suor traspuava per cada porus de la seva pell.

El mestre li havia manat, que per res del món vengués la joia per menys d'una moneda d'or i tot el que aconseguia a l'oferir-lo, era el menyspreu de la gent, que s'enreia de la seva mercaderia.

Gairebé ningú mostrà el més mínim interès, tan sols quatre camperols que havien ja venut els fruits de la collita diària, i no li donaven ni un quart d'una moneda d'or.

La cruesa de la gent li regirava els budells, i fins i tot el borrissol dels braços enrigidit, el feia estremir. S'havia convençut que volia ajudar l'ancià i no sabia com li explicaria que aquella aliança no tenia cap més valor, que el que ell li otorgava sentimentalment...

Retornà a la casa als volts del migdia i el mestre l'esperava amatent al jardí. Penat, eludint la mirada de l'ancià, li donà compte: He fet tot el possible, venerable mestre, però fins i tot els que semblaven experts, no em donaven ni un quart del que vos volieu obtenir...

Potser tens raó en el que penses. Tal vegada no coneixo el veritable valor d'aquest metall - declarà el mestre- Per què no el portes a l'expert joier del barri i li ensenyes? No li venguis per cap quantitat!, tan sols vine a dir-me, què n'opina ell.

Malhumorós per la tossuderia de l'ancià, Li Weng, portà l'anell al joier. L'observava atentament sobre el seu blanc guant i li expressà: Aquesta és una veritable joia, jove! Et prego que li diguis al propietari que li ofereixo 77 monedes d'or; fins i tot podria valer més, però si té pressa, aquesta és la meva oferta.

Quan el noi, amb una sensació d'alegria que ja no recordava, li comunicà a l'ancià la proposició del joier, aquest serenament respongué:

Li Weng, tu ets com aquesta joia preciosa de metall valuós! Molts no et valoraran mai, no agradarà a tothom com ets ni què fas, però si et sents malament, si t'entristeixes, no és perquè els demés t'avaluin negativament, sino perquè tu mateix no t'estimes com cal, no n'ets conscient de la teva gran valua, de tot el teu potencial.

Ets un metall valuós, no ho oblidis mai més! els teus ulls es mereixen somriure...

El bambu

Image hosting by Photobucket

El jove Wang, llegí el caràcter "Paciència", acurosament cal.ligrafiat a la tapa d'aquella caixeta que li acabava de donar la seva mare.

Era un llegat de Mei Yan, l'àvia estimada, que feia unes hores havia mor serenament, acompanyada dels seus éssers estimats, al mateix llit on havia nascut gairebé cent hiverns abans.

Wang, obrí amb il.lusió la capseta vermella, llegint el breu poema, escrit en un paper d'arròs, que protegia el que semblaven unes petites llavors:

"El seu esperit pacient
en bambú es converteix.
Un bambú que creix i creix..."

Contemplà amatent les granes acotxades sobre un niu de cotó; n'agafa un grapat, acaronant-les amb els dits, sentint un agradable pessigolleix al fer-les rodolar sobre el palmell de la mà.

L'àvia era una dona sàvia. Recordava quàntes coses havia après amb ella i no dubtava que alguna lliçó important li volia transmetre amb aquell regal.

Tornà a cobrir amb cura les llavors, tancà la capsa, i amb un somriure als llavis, la besà, donant gràcies des del cor a l'àvia.

El sol de març bressolava la primavera i Wang es dirigí al raconet de l'era que havia decidit acolliria les llavors. Amb solemnitat, les feu desaparèixer una a una, sota la terra humida.

Des d'aleshores, no deixà d'acudir-hi cap dia. Les regava, les adobava, observava amb atenció cada mil.límetre de l'espai sembrat, intentant descobrir algun petit indici de naixement.

S'adormiren l'estiu, la tardor, l'hivern i arribà una nova primavera... les llavors seguien sense donar cap senyal de vida.

Passaren anys infructuosos. A voltes l'envaïen dubtes de si les llavors eren o no fèrtils, però no deixà de vigilar-les amorosament ni un sol dia, sentint-se connectat a l'essència de l'àvia.

Apuntava la setena primavera i, com cada matí, el jove s'apropà al terreny sembrat. No creia el que veien els seus ulls! La terra s'havia obert i exhibia petites tijes de bambú!

No podia deixar de mirar-les, s'hi passà hores contemplant-les i, minut rera minut, les plantes semblaven alçar-se màgicament... En només sis setmanes els seus bambús van créixer... més de trenta metres!

Dies més tard, va saber que el bambú és pren set anys per créixer i sis setmanes per desenvolupar-se. Durant aquells set anys d'aparent inactivitat, va generant un complex sistema d'arrels que permeten suportar el creixement que ve després.

Cada cop que mirava els bambús, percebia l'àvia aprop i li agradava meditar al seu esguard. Ella, se sentiria tan feliç al veure l'esperit pacient que havia desenvolupat el seu net...

Consciencià les nombroses vegades que a la vida, volem trobar solucions ràpides, triomfs precipitats, sense entendre que l'èxit és resultat del creixement interior i que aquest, sovint demana temps.

Reflexionà, al recordar els dies de desànim davant les aparentment infèrtils llavors, sobre aquells que aspiren a resultats a curt termini i com abandonen sobtadament, moltes vegades, just quan ja estaven a punt de conquerir la meta.

Va prometre's recordar sempre el cicle de maduració del bambú i no llençar la tovallola si no veia el resultat esperat a curt plaç, com en el conreu pel que havia lluitat durant set anys.

Mai no oblidaria que si està passant alguna cosa al nostre interior, sense manifestar-se externament, ben segur estem creixent i madurant per dins i amb el temps, somriurem al veure'n els fruits.



Ahir dissabte, vaig tenir curs. En acabar, la professora ens va regalar un missatge personal als assistents. Vaig somriure'm d'allò que a voltes anomenem "casualitats". Em sonava tant al conte que havia escrit unes hores abans...

Deia el següent:

"Per transformar un somni en realitat, hauràs de ser perseverant i fer tot allò necessari per tal que succeeixi. Sigues perseverant i les coses succeiran"

dilluns

Quan la vida escalda

Image hosting by Photobucket

S'anunciava un estiu xafogós i les tisores de Li Bo retallaven pacientment les fulles dels seus preciats bonsais. Era una tasca imprescindible per equilibrar l'absorció de l'aigua i la transpiració, davant les extremes temperatures que s'esperaven.

De tant en tant, des d'aquell raconet del seu jardí, els seus ulls s'allunyaven fins la finestra de la cuina de la casa, amb l'esperança de no creuar-se altra vegada amb la figura d'ella...

L'afligia contemplar el rostre empal.lidit de Li Mei, la seva jove filla, i ara, un cop més, la distingia allí, asseguda, immòbil i passiva, amb la mirada perduda i esmorteïda. L'amoïnava com consumia els dies infructuosament, abandonada al desànim, amb una impenetrable cuirassa emocional que la tancava a qualsevol nova il.lusió.

Era conscient que la noia havia viscut experiències difícils de pair. En pocs anys, el destí li havia arrancat coses importants: una dolça mare a la que adorava; l'amat que marxà a la ciutat a treballar i a les poques setmanes l'havia escrit confessant que estimava una altra dona; aquella feina que tant anhelava, assignada per influències a algú molt menys preparat que ella,..

Dia rera dia, havia anat perdent la confiança en els altres i en ella mateixa. Vivia corsecada per una constant sensació de pèrdua, d'incapacitat per resoldre els problemes que se li presentaven. Quan en solucionava un, n'apareixia un altre que la feia sentir més feble i més dèbil.

Als vols del migdia, Li Bo, repassà un a un els bonsais, evaluant positivament el resultat de la feina feta. Guardà curosament les eines i entrà a la llar, directe a la cuina on Li Mei havia començat a netejar les verdures pel dinar.

La besà al front i, en silenci, es dirigí al fogar, encenent tres focs sobre els que col.locà tres petits pots amb aigua. Quan arrencaren el bull, llençà un grapat d'arrós, al primer, un parell d'ous, a l'altre i unes fulles de te blanc es submergiren al tercer.

Els tres recipients borbollaren una bona estona fins que els retirà del foc, sota l'encuriosit esguard de Li Mei. Solemnement, portà a la taula on feinejava la filla, l'arrós i els ous en uns bols i el te al mateix utensili on s'havia fet.

Sol.licità a la noia que toqués l'arròs i assenyalés com el percebia. Li Mei, accedí, prement-lo suaument amb els dits i com havia bullit molta estona, se li esmicolava. El definí com "tou, "feble".

Seguidament, li pregà que trenqués la closca d'un ou i notés com era la seva estructura. Ella el va descriure com "dur", "dens".

Finalment, animà a la jove, que poc entenia on volia anar a parar el seu pare, a que tastés el beuratge, i ella, l'obeí, assaborint l'aroma i el sabor d'aquell exquisit te d'agulles de plata.

Li Mei, li preguntà al pare què volia dir tot allò, quin significat tenia, i ell, somrient-li tendrement i amb la veu serena i temperada, li raonà:

- Fixa't, preciosa... els tres elements s'han enfrontat a la mateixa "adversitat": l'aigua bullint, però observa atentament com els tres han reaccionat de forma molt diferent.

- L'arròs, ha arribat a l'aigua fort i dur, però amb l'ebullició, s'ha transformat, com has definit tu, en un element tou, feble, gairebé esbocinant-se al contacte amb els teus dits.

- L'ou, ha entrat en contacte amb l'aigua, fràgil, fluid interiorment, tan sols protegit per la seva fràgil closca, i quan el líquid l'ha escaldat, s'ha tornat dur, dens, gairebé rígid.

- Observa bé la reacció del te: lluny d'alterar la seva pròpia estructura, després de romandre una estona bullint, ha canviat la composició de l'aigua, ha tret el millor de la seva essència, fonent-se amb l'element que l'acollia .


Tornà a somriure a la jove que el mirava atentament i proseguí, afirmant-li que les persones no ens allunyem massa d'aquestes reaccions. Li qüestionà a la filla:

- Com quin d'aquests elements creus que et comportes tu?

- Quan l'adversitat t'arriba, quan sents que la vida "escalda" com respons?, com ets?

- Ets com l'arròs i davant les experiències adverses, tot i que la teva essència original era forta i ferma, et tornes dèbil, fràgil i t'esmicoles per dins?

- O potser reacciones com l'ou, i havent nascut amb un cor molt tendre i un esperit fluid, davant l'infortuni, vas deixant que la teva essència es torni dura i rígida, que la teva energia esdevingui densa i pesada?

- No seria desitjable actuar com aquest te blanc i davant l'adversitat aconseguir treure el millor de la nostra essència? No seria més positiu fluir amb el que ens acosta la vida, acceptant-ho i transformar les experiències, en coneixement, sense endurir-nos ni afeblir-nos, enriquint amb la nostra inalterabilitat i serenitat tot el nostre univers?

...

Image hosting by Photobucket