L'estrella de mar...

Aquest, no és un dels meus "cuentus xinus", tot i que bé podria emplaçar-se al Mar Groc o a les illes de Hainam, a la Xina. Avui, m'ha vingut de gust submergir-me a les profunditats del nostre preciós Mediterrani.



Va néixer un setze d'abril ...

El pessigolleig de la fina arena bressolant-la i la blanor de l'aigua acaronant el seu cos, la feren conscient d'on es trobava. Enfocà tots els sentits, i el primer que va percebre fou una petita i silenciosa cargolina blanca al seu costat.

Examinant amatent l'entorn, en un no res, va descobrir un univers immens, format per milers d'espècies virolades, de formes dissemblants que anaven i venien, movent-se enèrgicament, circulant en diferents direccions.

Com anhelava dansar com aquells éssers, gronxada per les aigües! Mirant enlaire, es delia per veure d'aprop els raigs de sol juganers que dibuixaven fascinadores espurnes on semblava iniciar-se un altre món. Desitjava tant pujar allí algun dia i emmirallar-se en aquell espill misteriós...

El fons del seu oceà gaudia d'una intensa activitat i li calgueren pocs anys, per comprovar que allí no hi regnava ni la calma ni l'harmonia que li havia semblat percebre a primer cop d'ull.

L'afligien alguns comportaments, la colpia veure com es devoraven uns als altres; es produïen cruentes lluites de poder, subsistint el més fort, el més dur, qui millor sabia protegir-se, i dia a dia, va anar amarant-se d'una emoció anomenada "tristesa"...

Es mirava sovint la cargolina, per conéixer més de sí mateixa, afirmant-se, que d'alguna manera, tenia sort: la closca era una gran protecció que l'aillaria de qualsevol perill. No podrien ferir-la ni seria tan fàcilment destruïda com aquells peixets de cos fràgil que s'exposaven imprudentment als altres, sense cuirassa.

Copsant però, fins quin punt la podien lacerar algunes d'aquelles criatures que compartien el seu món si es movia massa, començà a sentir por, molta por... i totes les il.lusions de dansar, de compartir, de cercar nous móns, es van transmutar en la ferma decisió de restar passiva sobre el jaç de sorra.

Visquè uns anys d'immobilitat, d'inacció, allí anclada, segura i emparada, però infeliç i melangiosa per tots aquells somnis que havia deixat enrera...


Un estiu, enlluernada pels raigs de sol que li arribaven, es rebel.là, dient-se que ja n'hi havia prou d'aquella lenta agonia. Quedar-se allí quieta era morir, i ella, el que volia... era viure!

Escoltant dins seu, sentí un renovat desig d'aprendre noves danses, de conèixer altres territoris, altres éssers, d'escoltar el so màgic de la música i entonar belles cançons, i tot això, només ho podria aconseguir, arriscant-se a perdre's, a ser ferida, a caure, a enfonsar-se...

Un matí de juliol, amb un bes, va despedir-se de la cargolina que l'havia vist néixer i agafà embranzida, sentint el seu cos lleuger, impulsat per la fluïdesa de les aigües. Es dirigí amb levitat amunt, protegida i guiada pels reflexes del sol que guspirejaven ballarins, assenyalant-li el camí.

Quan arribà a la superfície, descobrí fascinada, la seva imatge al nítid mirall. Descuclà els ulls al màxim per veure que no era fruit de la fantasia el que hi veia reflectit: no era una cargolina com havia cregut tants anys!, mai no s'havia mirat ella mateixa i, en realitat, era una preciosa estrella de mar!

Des d'aquell dia, ha traspassat una i altra vegada el seu estimat "Mirall" per explorar noves aigües, per deixar la seva petjada sobre altres sorres que la conviden a trobar-se com a casa i a somriure.

Ara que s'ha sentit més viva i més segura que mai, per ella mateixa, sense closques ni dependències que l'empresonin, sap que no vol altra cosa...

Ha après, que a vegades es gronxarà dolçament al cim de l'onada i a voltes, li tocarà resistir amb fermesa el pes de l'energia densa de la part més baixa; enten que ambdues polaritats són inherents a la vida i el que veritablement sap el seu cor, és que estima amb força aquesta nova Vida.

Els pescadors del lloc, expliquen que al fons del mar, des d'aquell estiu, es pot escoltar el xiuxiueig d'una cançoneta de bressol que es canta a les estrelles quan neixen, perquè no es confonguin, creient-se cargolines:

"I arribà un estiu en què una cargolina
que reposava al fons de l'arena, recordà que
realment era una preciosa estrella de mar.

Resorgí amb força, alçant-se en cada onada,
absorbint amb deler tota la bellesa,
la tendresa i l'amor,
que li volia oferir la vida..."

Avui, les onades ballen per tu, estrelleta