Sentirs...

Com cada any per aquelles dates, en Joan s'arreglava especialment. Treia de l'armari el millor vestit, la corbata que més li agradava a l'Eugènia i ben endreçat, amb un ram de precioses assutzenes a la mà, passejava fins el cementiri per visitar la seva difunta esposa.

Va estendre el mocador de butxaca, com feia sempre abans de posar les flors, per netejar el polsim del marbre, que d'un any a l'altre, deslluïa el daurat de les lletres d'aquell nom tan enyorat.

Tot i que era molt d'hora, sentí la presència d'algú que s'apropava, i amb zel, observà la figura de la menuda dona xinesa que s'aturà a la tomba del costat.

Atret per allò que portava embolicat entre les mans, que no li semblaven flors, fixà la mirada en el que feia, i veié com deslligava el farcell amb cura, deixant a la vista un bol d'arròs que col•locà amorosament sobre la tomba.

Un xic contrariat, sense treure l'ull a l'ofrena, pensava com n'eren d'estrambòtics aquells orientals, i no va poder vèncer l'impuls d'apropar-s'hi i preguntar:

- Disculpi senyora, de veritat que vostè creu que el difunt vindrà a menjar l'arròs?...

-Sí, respongué la dona amb un dolç somriure, "vindrà sempre que el seu vingui a olorar les flors que vostè li ha ofert..."

Disculpant-se amb humilitat, va marxar dient-se que li acabaven de fer veure la importància de respectar els altres. Tots som diferents i, en conseqüència, podem expressar l'enyor, la alegria,.. de forma molt diversa. Que no facin el que jo faria, no vol dir que no sentin.

Va somriure's pensant que potser tan sols ens caldria intentar comprendre...


Jo aquest any, oferiré al temple del mar, tres mirades de tendresa...