Mirada...

Avançava inexorable el pas del temps i aquella nit, més que cap d'altra, la foscor de l'estança li anegava l'ànima. Entornà la mirada, i tot i percebre la lleu escalfor del seu entorn, ja no li arribava l'alè que necessitava.

Sentia amb duresa la sequetat de l'estancament, de l'aïllament i la solitud que l'havien reclòs. Palpava al seu cos, el pes d'una vida amb parcel.les poc enriquidores, l'envelliment del creixement vegetatiu, sense il.lusions, aquelles ferides fruit del que avui veia com decissions mal preses, o a destemps...

Coneixia moltes estratègies de lluita externa, tenia capacitat combatent, però aquella nit cap no li valia. No eren cuirasses ni armes el que precisava. Tenia paciència i constància, trobaria el que li era necessari.

Va conduir la mirada al seu interior, amb sinceritat, amb coratge...

No sabia quant temps havia transcorregut quan prengué consciència d'on es trobava i del que desitjava. Potser eren hores, dies, potser anys, tampoc li importava ara.

Amb els primers raigs de sol, una saba vivificant, estimulant i enèrgica, li havia començat a sacsejar el cos. Un elixir de vida l'acaronava amb un escalf mai sentit, recorrent amb fluïdesa el seu interior.

Ja no tenia dubtes ni dificultat per moure's, havia adquirit la seguretat que dona fermesa al caminar. Se sentia créixer per moments i, amb una fortalesa desconeguda, començà a avançar cap a la finestra. Des d'allí veié com s'allunyaven els darrers núvols, i com brillaven amb més força que mai, les espurnes dels seus somnis.

Powered by Castpost

[No abarateixis el somni. Lluís Llach]