Sentirs...

Com cada any per aquelles dates, en Joan s'arreglava especialment. Treia de l'armari el millor vestit, la corbata que més li agradava a l'Eugènia i ben endreçat, amb un ram de precioses assutzenes a la mà, passejava fins el cementiri per visitar la seva difunta esposa.

Va estendre el mocador de butxaca, com feia sempre abans de posar les flors, per netejar el polsim del marbre, que d'un any a l'altre, deslluïa el daurat de les lletres d'aquell nom tan enyorat.

Tot i que era molt d'hora, sentí la presència d'algú que s'apropava, i amb zel, observà la figura de la menuda dona xinesa que s'aturà a la tomba del costat.

Atret per allò que portava embolicat entre les mans, que no li semblaven flors, fixà la mirada en el que feia, i veié com deslligava el farcell amb cura, deixant a la vista un bol d'arròs que col•locà amorosament sobre la tomba.

Un xic contrariat, sense treure l'ull a l'ofrena, pensava com n'eren d'estrambòtics aquells orientals, i no va poder vèncer l'impuls d'apropar-s'hi i preguntar:

- Disculpi senyora, de veritat que vostè creu que el difunt vindrà a menjar l'arròs?...

-Sí, respongué la dona amb un dolç somriure, "vindrà sempre que el seu vingui a olorar les flors que vostè li ha ofert..."

Disculpant-se amb humilitat, va marxar dient-se que li acabaven de fer veure la importància de respectar els altres. Tots som diferents i, en conseqüència, podem expressar l'enyor, la alegria,.. de forma molt diversa. Que no facin el que jo faria, no vol dir que no sentin.

Va somriure's pensant que potser tan sols ens caldria intentar comprendre...


Jo aquest any, oferiré al temple del mar, tres mirades de tendresa...

Metall preciós...

Avançava la tardor a Nanjing, i després de molts dies de sequedat, una fina pluja amarava els carrers bordejats d'arçs i crisantems, que amb l'espireig de l'aigua, augmentaven la seva natural bellesa.

El rellotge del parc Xuanwu anunciava les 8 del matí, i la figura compungida de Li Weng, traçava passes insegures, com cercant una adreça poc definida. Aquell rostre jove, esblanqueït, lànguid, d'ulls apagats i enclotats, dibuixava la imatge de la més absoluta tristesa...

El jove, s'adreçava a la casa del vell mestre, Wan Chin'g, com li havia aconsellat la seva afligida mare, a la recerca d'una espurna d'alè que li retornès les ganes de viure.

Venerable mestre -va dir-li, tímidament quan arribà- No sé què em passa... Em sento insegur, res no em surt com desitjaria. Tothom es mofa de mi, acusant-me d'inútil, d'incapaç. Els amics em critiquen i no he aconseguit ni un sol dia que valorin res del que faig. Jo dic blanc i ells, negre. Em podria ajudar amb algun dels seus savis consells?

Mira jove - va respondre-li l'ancià- ara m'és impossible fer qualsevol cosa per tu... Ho sento, però no ets l'únic que té problemes en aquests moments. Pateixo una greu afecció pulmonar i he invertit tot el que tenia en els desperfectes ocasionats per les tempestes d'aquest estiu. No sé com passaré l'hivern si no aconsegueixo vendre aquest anell, la única pertinença que em queda.

Més aviat crec que ets tu qui em podries ajudar. La meva precària salut no em permet anar al mercat per vendre'l -va dir-li, mentre un nou episodi de tos feia vibrar l'aliança que li mostrava i espurnejaven petites guspires al metall.

Més apesarat davant el lamentable estat de l'ancià, Li Weng, agafà l'anell amb poca esma, mentre la seva ment no parava de xiuxiuar-li que una vegada més les seves necessitats estaven passant a un segon plà...

Arribà al mercat d'espècies, a mig matí i un sol tímid començava a acaronar la plaça. Un munt d'aromes picants, li despertaren l'olfacte, escolant-se intensament per les parets del nas, originant-li mucositat; la suor traspuava per cada porus de la seva pell.

El mestre li havia manat, que per res del món vengués la joia per menys d'una moneda d'or i tot el que aconseguia a l'oferir-lo, era el menyspreu de la gent, que s'enreia de la seva mercaderia.

Gairebé ningú mostrà el més mínim interès, tan sols quatre camperols que havien ja venut els fruits de la collita diària, i no li donaven ni un quart d'una moneda d'or.

La cruesa de la gent li regirava els budells, i fins i tot el borrissol dels braços enrigidit, el feia estremir. S'havia convençut que volia ajudar l'ancià i no sabia com li explicaria que aquella aliança no tenia cap més valor, que el que ell li otorgava sentimentalment...

Retornà a la casa als volts del migdia i el mestre l'esperava amatent al jardí. Penat, eludint la mirada de l'ancià, li donà compte: He fet tot el possible, venerable mestre, però fins i tot els que semblaven experts, no em donaven ni un quart del que vos volieu obtenir...

Potser tens raó en el que penses. Tal vegada no coneixo el veritable valor d'aquest metall - declarà el mestre- Per què no el portes a l'expert joier del barri i li ensenyes? No li venguis per cap quantitat!, tan sols vine a dir-me, què n'opina ell.

Malhumorós per la tossuderia de l'ancià, Li Weng, portà l'anell al joier. L'observava atentament sobre el seu blanc guant i li expressà: Aquesta és una veritable joia, jove! Et prego que li diguis al propietari que li ofereixo 77 monedes d'or; fins i tot podria valer més, però si té pressa, aquesta és la meva oferta.

Quan el noi, amb una sensació d'alegria que ja no recordava, li comunicà a l'ancià la proposició del joier, aquest serenament respongué:

Li Weng, tu ets com aquesta joia preciosa de metall valuós! Molts no et valoraran mai, no agradarà a tothom com ets ni què fas, però si et sents malament, si t'entristeixes, no és perquè els demés t'avaluin negativament, sino perquè tu mateix no t'estimes com cal, no n'ets conscient de la teva gran valua, de tot el teu potencial.

Ets un metall valuós, no ho oblidis mai més! els teus ulls es mereixen somriure...

El bambu

El jove Wang, llegí el caràcter "Paciència", acurosament cal.ligrafiat a la tapa d'aquella caixeta que li acabava de donar la seva mare.

Era un llegat de Mei Yan, l'àvia estimada, que feia unes hores havia mor serenament, acompanyada dels seus éssers estimats, al mateix llit on havia nascut gairebé cent hiverns abans.

Wang, obrí amb il.lusió la capseta vermella, llegint el breu poema, escrit en un paper d'arròs, que protegia el que semblaven unes petites llavors:

"El seu esperit pacient
en bambú es converteix.
Un bambú que creix i creix..."

Contemplà amatent les granes acotxades sobre un niu de cotó; n'agafa un grapat, acaronant-les amb els dits, sentint un agradable pessigolleix al fer-les rodolar sobre el palmell de la mà.

L'àvia era una dona sàvia. Recordava quàntes coses havia après amb ella i no dubtava que alguna lliçó important li volia transmetre amb aquell regal.

Tornà a cobrir amb cura les llavors, tancà la capsa, i amb un somriure als llavis, la besà, donant gràcies des del cor a l'àvia.

El sol de març bressolava la primavera i Wang es dirigí al raconet de l'era que havia decidit acolliria les llavors. Amb solemnitat, les feu desaparèixer una a una, sota la terra humida.

Des d'aleshores, no deixà d'acudir-hi cap dia. Les regava, les adobava, observava amb atenció cada mil.límetre de l'espai sembrat, intentant descobrir algun petit indici de naixement.

S'adormiren l'estiu, la tardor, l'hivern i arribà una nova primavera... les llavors seguien sense donar cap senyal de vida.

Passaren anys infructuosos. A voltes l'envaïen dubtes de si les llavors eren o no fèrtils, però no deixà de vigilar-les amorosament ni un sol dia, sentint-se connectat a l'essència de l'àvia.

Apuntava la setena primavera i, com cada matí, el jove s'apropà al terreny sembrat. No creia el que veien els seus ulls! La terra s'havia obert i exhibia petites tijes de bambú!

No podia deixar de mirar-les, s'hi passà hores contemplant-les i, minut rera minut, les plantes semblaven alçar-se màgicament... En només sis setmanes els seus bambús van créixer... més de trenta metres!

Dies més tard, va saber que el bambú és pren set anys per créixer i sis setmanes per desenvolupar-se. Durant aquells set anys d'aparent inactivitat, va generant un complex sistema d'arrels que permeten suportar el creixement que ve després.

Cada cop que mirava els bambús, percebia l'àvia aprop i li agradava meditar al seu esguard. Ella, se sentiria tan feliç al veure l'esperit pacient que havia desenvolupat el seu net...

Consciencià les nombroses vegades que a la vida, volem trobar solucions ràpides, triomfs precipitats, sense entendre que l'èxit és resultat del creixement interior i que aquest, sovint demana temps.

Reflexionà, al recordar els dies de desànim davant les aparentment infèrtils llavors, sobre aquells que aspiren a resultats a curt termini i com abandonen sobtadament, moltes vegades, just quan ja estaven a punt de conquerir la meta.

Va prometre's recordar sempre el cicle de maduració del bambú i no llençar la tovallola si no veia el resultat esperat a curt plaç, com en el conreu pel que havia lluitat durant set anys.

Mai no oblidaria que si està passant alguna cosa al nostre interior, sense manifestar-se externament, ben segur estem creixent i madurant per dins i amb el temps, somriurem al veure'n els fruits.


Ahir dissabte, vaig tenir curs. En acabar, la professora ens va regalar un missatge personal als assistents. Vaig somriure'm d'allò que a voltes anomenem "casualitats". Em sonava tant al conte que havia escrit unes hores abans...

Deia el següent:

"Per transformar un somni en realitat, hauràs de ser perseverant i fer tot allò necessari per tal que succeeixi. Sigues perseverant i les coses succeiran"

Quan la vida escalda

S'anunciava un estiu xafogós i les tisores de Li Bo retallaven pacientment les fulles dels seus preciats bonsais. Era una tasca imprescindible per equilibrar l'absorció de l'aigua i la transpiració, davant les extremes temperatures que s'esperaven.

De tant en tant, des d'aquell raconet del seu jardí, els seus ulls s'allunyaven fins la finestra de la cuina de la casa, amb l'esperança de no creuar-se altra vegada amb la figura d'ella...

L'afligia contemplar el rostre empal.lidit de Li Mei, la seva jove filla, i ara, un cop més, la distingia allí, asseguda, immòbil i passiva, amb la mirada perduda i esmorteïda. L'amoïnava com consumia els dies infructuosament, abandonada al desànim, amb una impenetrable cuirassa emocional que la tancava a qualsevol nova il.lusió.

Era conscient que la noia havia viscut experiències difícils de pair. En pocs anys, el destí li havia arrancat coses importants: una dolça mare a la que adorava; l'amat que marxà a la ciutat a treballar i a les poques setmanes l'havia escrit confessant que estimava una altra dona; aquella feina que tant anhelava, assignada per influències a algú molt menys preparat que ella,..

Dia rera dia, havia anat perdent la confiança en els altres i en ella mateixa. Vivia corsecada per una constant sensació de pèrdua, d'incapacitat per resoldre els problemes que se li presentaven. Quan en solucionava un, n'apareixia un altre que la feia sentir més feble i més dèbil.

Als vols del migdia, Li Bo, repassà un a un els bonsais, evaluant positivament el resultat de la feina feta. Guardà curosament les eines i entrà a la llar, directe a la cuina on Li Mei havia començat a netejar les verdures pel dinar.

La besà al front i, en silenci, es dirigí al fogar, encenent tres focs sobre els que col.locà tres petits pots amb aigua. Quan arrencaren el bull, llençà un grapat d'arrós, al primer, un parell d'ous, a l'altre i unes fulles de te blanc es submergiren al tercer.

Els tres recipients borbollaren una bona estona fins que els retirà del foc, sota l'encuriosit esguard de Li Mei. Solemnement, portà a la taula on feinejava la filla, l'arrós i els ous en uns bols i el te al mateix utensili on s'havia fet.

Sol.licità a la noia que toqués l'arròs i assenyalés com el percebia. Li Mei, accedí, prement-lo suaument amb els dits i com havia bullit molta estona, se li esmicolava. El definí com "tou, "feble".

Seguidament, li pregà que trenqués la closca d'un ou i notés com era la seva estructura. Ella el va descriure com "dur", "dens".

Finalment, animà a la jove, que poc entenia on volia anar a parar el seu pare, a que tastés el beuratge, i ella, l'obeí, assaborint l'aroma i el sabor d'aquell exquisit te d'agulles de plata.

Li Mei, li preguntà al pare què volia dir tot allò, quin significat tenia, i ell, somrient-li tendrement i amb la veu serena i temperada, li raonà:

- Fixa't, preciosa... els tres elements s'han enfrontat a la mateixa "adversitat": l'aigua bullint, però observa atentament com els tres han reaccionat de forma molt diferent.

- L'arròs, ha arribat a l'aigua fort i dur, però amb l'ebullició, s'ha transformat, com has definit tu, en un element tou, feble, gairebé esbocinant-se al contacte amb els teus dits.

- L'ou, ha entrat en contacte amb l'aigua, fràgil, fluid interiorment, tan sols protegit per la seva fràgil closca, i quan el líquid l'ha escaldat, s'ha tornat dur, dens, gairebé rígid.

- Observa bé la reacció del te: lluny d'alterar la seva pròpia estructura, després de romandre una estona bullint, ha canviat la composició de l'aigua, ha tret el millor de la seva essència, fonent-se amb l'element que l'acollia .

Tornà a somriure a la jove que el mirava atentament i proseguí, afirmant-li que les persones no ens allunyem massa d'aquestes reaccions. Li qüestionà a la filla:

- Com quin d'aquests elements creus que et comportes tu?

- Quan l'adversitat t'arriba, quan sents que la vida "escalda" com respons?, com ets?

- Ets com l'arròs i davant les experiències adverses, tot i que la teva essència original era forta i ferma, et tornes dèbil, fràgil i t'esmicoles per dins?

- O potser reacciones com l'ou, i havent nascut amb un cor molt tendre i un esperit fluid, davant l'infortuni, vas deixant que la teva essència es torni dura i rígida, que la teva energia esdevingui densa i pesada?

- No seria desitjable actuar com aquest te blanc i davant l'adversitat aconseguir treure el millor de la nostra essència? No seria més positiu fluir amb el que ens acosta la vida, acceptant-ho i transformar les experiències, en coneixement, sense endurir-nos ni afeblir-nos, enriquint amb la nostra inalterabilitat i serenitat tot el nostre univers?

...

El flascó de la Vida...

Es fonia un altre xafogós agost a la petita aldea de Ch'en-chia-kou. T'ang Hao, abraçat per l'ombra d'un majestuós ginkgo, somreia observant els rostres encuriosits asseguts davant seu.

Un bon nombre de joves s'havia atansat al seu jardí, com moltes altres tardes, per passar una estona amb l'ancià mestre. Impregnant-se de la serenitat que els transmitia, gaudint de les sentències i contes singulars, que sempre els oferien missatges enriquidors, sorgits de l'essència més pura d'aquell home.

Mirades intrigades, guspirejaven amatents, observant el flascó de vidre buit que sostenia el mestre. Estimaven aquell savi que els acompanyava en el traç del camí per la vida, i sabien, que d'aquell recipient alguna cosa n'aprendrien...

- Us prego recolliu els albercocs de plata que han caigut de l'arbre i els poseu dins el pot, fins omplir-lo, - els digué el mestre.

Obeïren a l'instant la demanda, i en pocs minuts, tots aquells fruits platejats que s'havien desprès del ginkgo, atapeïen les parets del flascó.

El mestre preguntà: - Veieu el recipient plè?- Tots assentiren amb convicció al veure que no aconseguien entrar ni un fruit més...

Cerimoniosament, l'ancià abastà una caixeta de llavors i les buidà dins, tornant a preguntar als nois: - Veieu ara el flascó plè del tot?

No dubtaren ni un instant en respondre afirmativament...

Sense perdre el somriure, hi abocà la sorra d'un petit test, omplint tots els espais encara buits i tornà a preguntar de nou als nois si percebien el flascó plè del tot.

Malgrat el desconcert, tots respongueren amb un contundent "sí", i aleshores, l'ancià buidà amb solemnitat el contingut de dues tasses de te que tenia aprop i el fluid omplí tots els espais lliures, entre la sorra.

Els nois reien i comentaven sorpresos tot el que el mestre havia aconseguit introduir dins el flascó, sense saber massa quina lliçó en treuria de tot allò el venerable ancià i, quan començà a parlar, els xiuxiueigs s'apagaren.

- Vull que entengueu que aquest recipient representa la Vida. Els fruits del ginkgo són els elements més importants que la conformen: els pares, els fills, la salut, l'amor, allò que us apasiona, alló que dóna sentit a la vostra existència.... Són aquelles coses, que tot i que perdessiu la resta, us permetrien percebre la plenitud de la vostra vida.

Les llavors són aquelles altres coses que també formen part de la vida, com el treball, la casa, el cotxe, importants però substituïbles. La sorra, representa la resta de les petites coses que anem introduint al nostre món.

Observeu la necessitat d'establir prioritats. Si primer omplissim el flascó de sorra, no hi hauria espai ni pels fruits ni per les llavors, el mateix succeeix amb la Vida.

Si utilitzessim tot el nostre temps i la nostra energia en les petites coses, no gaudiriem mai ni d'espai ni de temps per coses realment importants. Jugar amb un fill, compartir un sopar o una conversa amb algú estimat, escoltar i cuidar el nostre cos quan ens dóna senyals d'alerta, fer allò que realment ens dóna sentit,..

És imprescindible ocupar-nos en primer lloc dels fruits del ginkgo, de les coses realment valuoses, després de les llavors, pensant que la resta és tan sols "sorra".

Tots somreien davant les paraules del mestre i un dels joves aixecà una mà, inserint-li: - Us oblideu d'un element, estimat mestre. Què representa el te?- i ell li respongué:

M'agrada que em facis aquesta pregunta Liang! Et demostra, que encara que la teva vida estigui plena i sigui rica, sempre hi ha lloc per compartir un parell de tasses de te amb un amic...


[Amb la meva mania "d'axinar", en aquest texte que em va arribar fa uns dies per mail, vaig substituir per te, el que en realitat eren unes cervesetes. Pensant-ho bé, amb la caloreta d'aquest xafogós estiu i amb les vacances encara ben presents, tot i que fos xinesa, tampoc és gens dolenta la idea de compartir amb un amic un parell de canyetes, oi? :-) ]

La serp i la garsa

Segons la llegenda, fa vuit segles, el monjo taoista Chang San Feng meditava serenament, com cada dia, després d'acabar els exercicis de Chi-Kung que l'ajudaven a fer fluir el "Chi" o energia vital pel seu organisme, quan davant els seus ulls aparegueren les figures d'una serp i una garsa.
De l'atenta observació dels moviments que esgrimien els dos animals, en una aferrissada lluita, creà l'art marcial anomenat "Tai chi Chuan".

"Solemne, l'au guaitava amb mirada atenta, el rèptil enroscat serpejant lentament sobre la sorra. Esperant el moment just i oportú per desplegar les seves majestuoses ales, estirava el llarg coll altivament i el seu dur i esmolat pic albirava neguitós per espicassar el seu objectiu, el seu preuat botí.
La serp, amb un moviment suau, lent i sinuós, zigzaguejant àgil i flexiblement el seu estilitzat cos, enlairava el cap per no perdre de vista ni un instant l'intimidador ocell.

D'aürt, davant els esbalaïts ulls de l'ermità, va començar una lluita de vida o mort...

L'ocell, definint exactament la posició del rèptil, es llençà decidit, estenent al màxim les seves ales, batent-les per abraçar i acorralar la seva ambicionada presa.
La serp, sacsejant el cap, sense perdre en cap moment la circularitat i la fluïdesa dels seus moviments, esquivava àgilment les ales de l'ocell; cada una de les dures envestides era eludida, frustant tots els flanqueigs del seu assaltant.
Després de nombroses ofensives, la garsa, totalment desconcertada i enfurismada per la immutabilitat i la impavidesa de la serp, es tornà a enlairar amb la finalitat d'agafar més embranzida i esquinçar aquell dèbil cos que tant se li resistia.
En un ja encegat i desequilibrat atac, l'ocell clavà el seu rígid pic al terra i la serp aprofità, implacable, per enroscar la cua al seu llarg coll deixant-lo estès i derrotat".

La forma enroscada de la serp era com el símbol del Tai txi, el yin i el yang i contenia el principi més important de la disciplina:

"La suavitat venç la duresa, la flexibilitat triomfa sobre la rigidesa".

Mirada...

Avançava inexorable el pas del temps i aquella nit, més que cap d'altra, la foscor de l'estança li anegava l'ànima. Entornà la mirada, i tot i percebre la lleu escalfor del seu entorn, ja no li arribava l'alè que necessitava.

Sentia amb duresa la sequetat de l'estancament, de l'aïllament i la solitud que l'havien reclòs. Palpava al seu cos, el pes d'una vida amb parcel.les poc enriquidores, l'envelliment del creixement vegetatiu, sense il.lusions, aquelles ferides fruit del que avui veia com decissions mal preses, o a destemps...

Coneixia moltes estratègies de lluita externa, tenia capacitat combatent, però aquella nit cap no li valia. No eren cuirasses ni armes el que precisava. Tenia paciència i constància, trobaria el que li era necessari.

Va conduir la mirada al seu interior, amb sinceritat, amb coratge...

No sabia quant temps havia transcorregut quan prengué consciència d'on es trobava i del que desitjava. Potser eren hores, dies, potser anys, tampoc li importava ara.

Amb els primers raigs de sol, una saba vivificant, estimulant i enèrgica, li havia començat a sacsejar el cos. Un elixir de vida l'acaronava amb un escalf mai sentit, recorrent amb fluïdesa el seu interior.

Ja no tenia dubtes ni dificultat per moure's, havia adquirit la seguretat que dona fermesa al caminar. Se sentia créixer per moments i, amb una fortalesa desconeguda, començà a avançar cap a la finestra. Des d'allí veié com s'allunyaven els darrers núvols, i com brillaven amb més força que mai, les espurnes dels seus somnis.

Powered by Castpost

[No abarateixis el somni. Lluís Llach]

Dona d'Aigua

El sol li acaronava les llàgrimes que no havia volgut cristal.litzar.
Com d'altres dies, ella percebia l’energia del cim que l'acollia.
Tancà els ulls, alenà a fons, i esdevingué un esperit d’aigua…

La lleugeresa del seu nou estat li provocà un àvid desig de fluir.
Avançà intrèpida, perforant amb suavitat les roques més dures,
atravessà rius, torrents i estanys, conscienciant la seva essència...

Sens vertigen, balandrejà coratjosa per dolls, saltants i abismes.
Escoltà la crida latent de l'oceà, creixent l'anhel d'aplegar-s'hi.
L'aigua aclama l'aigua, i a la fi, el dolç abraçaria el salat…

Powered by Castpost

L'estrella de mar...

Aquest, no és un dels meus "cuentus xinus", tot i que bé podria emplaçar-se al Mar Groc o a les illes de Hainam, a la Xina. Avui, m'ha vingut de gust submergir-me a les profunditats del nostre preciós Mediterrani.



Va néixer un setze d'abril ...

El pessigolleig de la fina arena bressolant-la i la blanor de l'aigua acaronant el seu cos, la feren conscient d'on es trobava. Enfocà tots els sentits, i el primer que va percebre fou una petita i silenciosa cargolina blanca al seu costat.

Examinant amatent l'entorn, en un no res, va descobrir un univers immens, format per milers d'espècies virolades, de formes dissemblants que anaven i venien, movent-se enèrgicament, circulant en diferents direccions.

Com anhelava dansar com aquells éssers, gronxada per les aigües! Mirant enlaire, es delia per veure d'aprop els raigs de sol juganers que dibuixaven fascinadores espurnes on semblava iniciar-se un altre món. Desitjava tant pujar allí algun dia i emmirallar-se en aquell espill misteriós...

El fons del seu oceà gaudia d'una intensa activitat i li calgueren pocs anys, per comprovar que allí no hi regnava ni la calma ni l'harmonia que li havia semblat percebre a primer cop d'ull.

L'afligien alguns comportaments, la colpia veure com es devoraven uns als altres; es produïen cruentes lluites de poder, subsistint el més fort, el més dur, qui millor sabia protegir-se, i dia a dia, va anar amarant-se d'una emoció anomenada "tristesa"...

Es mirava sovint la cargolina, per conéixer més de sí mateixa, afirmant-se, que d'alguna manera, tenia sort: la closca era una gran protecció que l'aillaria de qualsevol perill. No podrien ferir-la ni seria tan fàcilment destruïda com aquells peixets de cos fràgil que s'exposaven imprudentment als altres, sense cuirassa.

Copsant però, fins quin punt la podien lacerar algunes d'aquelles criatures que compartien el seu món si es movia massa, començà a sentir por, molta por... i totes les il.lusions de dansar, de compartir, de cercar nous móns, es van transmutar en la ferma decisió de restar passiva sobre el jaç de sorra.

Visquè uns anys d'immobilitat, d'inacció, allí anclada, segura i emparada, però infeliç i melangiosa per tots aquells somnis que havia deixat enrera...


Un estiu, enlluernada pels raigs de sol que li arribaven, es rebel.là, dient-se que ja n'hi havia prou d'aquella lenta agonia. Quedar-se allí quieta era morir, i ella, el que volia... era viure!

Escoltant dins seu, sentí un renovat desig d'aprendre noves danses, de conèixer altres territoris, altres éssers, d'escoltar el so màgic de la música i entonar belles cançons, i tot això, només ho podria aconseguir, arriscant-se a perdre's, a ser ferida, a caure, a enfonsar-se...

Un matí de juliol, amb un bes, va despedir-se de la cargolina que l'havia vist néixer i agafà embranzida, sentint el seu cos lleuger, impulsat per la fluïdesa de les aigües. Es dirigí amb levitat amunt, protegida i guiada pels reflexes del sol que guspirejaven ballarins, assenyalant-li el camí.

Quan arribà a la superfície, descobrí fascinada, la seva imatge al nítid mirall. Descuclà els ulls al màxim per veure que no era fruit de la fantasia el que hi veia reflectit: no era una cargolina com havia cregut tants anys!, mai no s'havia mirat ella mateixa i, en realitat, era una preciosa estrella de mar!

Des d'aquell dia, ha traspassat una i altra vegada el seu estimat "Mirall" per explorar noves aigües, per deixar la seva petjada sobre altres sorres que la conviden a trobar-se com a casa i a somriure.

Ara que s'ha sentit més viva i més segura que mai, per ella mateixa, sense closques ni dependències que l'empresonin, sap que no vol altra cosa...

Ha après, que a vegades es gronxarà dolçament al cim de l'onada i a voltes, li tocarà resistir amb fermesa el pes de l'energia densa de la part més baixa; enten que ambdues polaritats són inherents a la vida i el que veritablement sap el seu cor, és que estima amb força aquesta nova Vida.

Els pescadors del lloc, expliquen que al fons del mar, des d'aquell estiu, es pot escoltar el xiuxiueig d'una cançoneta de bressol que es canta a les estrelles quan neixen, perquè no es confonguin, creient-se cargolines:

"I arribà un estiu en què una cargolina
que reposava al fons de l'arena, recordà que
realment era una preciosa estrella de mar.

Resorgí amb força, alçant-se en cada onada,
absorbint amb deler tota la bellesa,
la tendresa i l'amor,
que li volia oferir la vida..."

Avui, les onades ballen per tu, estrelleta

El poder de l'ara...

"Cada dia, amb els primers raigs de sol, Wu Cheng, un jove monjo, creuava les portes del temple per meditar i sentir-se amb harmonia amb la natura.

Aquell, era un matí especialment billant, la primavera es manifestava amb força davant els seus ulls, i Wu se sentia immensament afortunat per cada un dels instants que vivia.

De sobte, el brogit furiós i amenaçador d'un tigre gegant el feu sortir del seu estat de contemplació, retornant instantàniament a la realitat i a la percepció del perill que l'assetjava.

Veient clarament les intencions de la fera, començà a córrer precipitadament i, al veure's atrapat, sense sortida, es llençà per un abisme, subjectant-se a unes branques que sobresortien. Allí penjat, comprovà que tres grans tigres jugaven al fons del precipici mentre el seu perseguidor seguia bramulant des de dalt.

La seva situació era extrema, no tenia sortida, però no es va desesperar ni va perdre la serenitat...

Disposat a assaborir el temps present, l´únic que tenia en aquells moments, es negà a pensar en el que l'esperava, tampoc va dedicar ni un segon a recordar la seva vida passada sino que començà a valorar tot el que els seus sentits podien percebre en aquell present, emocionant-se amb els sons de la natura, impregnant-se dels colors, de la llum...

A la paret rocosa que tenia davant, els seus ulls descobriren la maduixa més preciosa que mai havia contemplat. La seva exquisida fragància, la coloració d'un roig preciós, la textura que intuïa, l'induïren a allargar la mà cautelosament, agafà el fruit amorosament i se'l va menjar paladejant-lo calmosament..."


He començat a rellegir un llibre, que em van regalar fa uns anys i del que mai me'n desfaré per considerar-lo una petita joia: "El poder de l'ara" d'Eckhart Tolle. M'agrada agafar-lo en moments especials, llegir-lo sencer altra vegada o senzillament obrir alguna de les seves pàgines a l'atzar; sempre m'ofereix algun regal que m'ajuda a caminar pel meu present. Ahir, en una de les seves pàgines, vaig recordar aquest conte xinès del monjo.


Tolle, ens fa veure com la majoria dels humans passem les nostres vides evocant el passat o imaginant el futur. Defugim del fet que la vida es redueix a aquest moment present i ajornem les decisions realment importants amb l'esperança que algun dia arribarà «el moment oportú».

No entenem que el passat, tot allò que hem experimentat i hem acumulat a la memòria, ja no existeix, és una elaboració de la nostra ment que ens impedeix sovint viure un present que podria ser preciós ni veiem que el futur no és res més que la projecció dels nostres desitjos i dels nostres neguits.

No centrant-nos totalment en el nostre present no podem deixar d'experimentar el dolor de les ferides passades i estem constantment tement el que ens espera en el futur.

Aquesta tarda, anant pel carrer, camí de la feina, he assaborit meravellada el poder del present, gaudint de mil nous detalls, de boniques percepcions i m'he dit que aquesta primavera intentaré sentir tot el Poder de l'Ara.

La tassa de te

Dia a dia, un gran nombre de gent s’acostava al jardí de Nan-in, un ancià Mestre japonès, per escoltar les seves sàvies paraules.

Un famós guerrer, encuriosit per tanta afluència, decidí visitar-lo, anunciant-se al Mestre amb antel.lació, fent-li saber que no disposava de molt temps, degut a les seves importants tasques.

A l’arribar, va saludar al Mestre, exposant-li una immensa llista de títols, coneixements, mèrits i distincions, obtinguts despres de durs anys d’estudi i sacrificis.

Un cop finalitzada l'extensa i acurada presentació, va demanar-li amb un to greu i orgullós que li expliqués què era el Zen.

Nan-in, amb serenitat i el rostre immutable, li va oferir com a resposta, una tassa de te. Mirant-li els ulls, començà a servir la beguda amb tota la calma del món i tot i que la tassa del guerrer era ja plena a vessar, el Mestre continuà.

El guerrer, veient que el te sobreeixia, sorprès per la poca destresa de l'anfitrió, no va poder contenir-se i li exclamà:

- Però no se n’adona que la tassa ja és completament plena? No hi cap ni una gota més de te!

- Com aquesta tassa, - va respondre Nan-in sense perdre ni un instant l'aplom del seu rostre ni el seu dolç somriure -, vostè és ple de les seves opinions, dels seus coneixements. Com podria mostrar-li el que és el camí del Zen, com pot aprendre quelcom més si abans no buida la seva tassa?

- A menys que la seva tassa es buidi, vostè no podrà incorporar ni una gota més.

Encongit, davant la lliçó que acabava de rebre, el visitant s’aixecà i amb una respectuosa salutació al Mestre i se n'anà sense dir paraula.

Traspassar portes

Narra la llegenda, que un rei que dirigia un país sumit en una cruenta guerra, causava espant entre els seus presoners.

No els matava... els conduïa a una sala on hi havia un grup d'arquers, a un costat, i una immensa porta de ferro, a l'altre, amb impactants calaveres gravades, cobertes de sang...

Quan els captius entraven a l'estança, els ajudants del monarca els disposaven en cercle i el rei els enunciava, sumptuós i solemne:

- Podeu triar entre morir per les fletxes dels meus arquers o passar per aquella porta... Quan la traspasseu, JO US ESTARÉ ESPERANT.

Tots escollien ser morts pels arquers...

Arribaren temps de pau i un soldat que havia servit molt de temps al rei, se li dirigí respectuosament:

- Senyor, puc fer-li una pregunta?
- Digues, soldat.
- Voldria gosar demanar-li què hi ha darrera la porta...

El rei contestà:

- Vés, i mira tu mateix!

El soldat, un xic acoquinat, obrí cautelosament la porta, i a mida que ho feia, els càlids raigs de sol amaraven la sala i una llum preciosa envaïa l'ambient...

Allargant la vista, evidencià que la porta s'obria cap un camí que conduïa... a la LLIBERTAT!

L'home no podia creure el que havia vist; mirava el seu rei esbalaït. Aquest li va dir amb aplom:

- Ells tenien el poder d'ELECCIÓ, però per temença preferien morir abans que arriscar-se a obrir la porta!


Quàntes portes que ens cal creuar, deixem de traspassar per por a arriscar o a la incertesa del que ens espera darrera?

Powered by Castpost

La fluïdesa d'una fulla

Els lluminosos raigs de sol d'aquest matí de tardor, juguen sobre les diàfanes aigües del rierol. Amb un espurneig esclatant, donen la benvinguda a les nombroses fulles de l'arç blanc arrelat a la riba que, després d'un últim frec amb les branques, giravolten bressolades per l'aire fins planejar sobre el suau mirall.

M'acarona el caliu d'aquest sol de tardor i l'escalf del record d'un dia que, com avui, em trobava asseguda en aquest mateix banc de fusta envellida, a la vora de l'aigua.

Amb lentes i modulades passes, ell es va apropar i em demanà amatent si podia descansar una estona al meu costat. Aquella veu em captivà per la seva blanor, era una veu temperada, endolcida per la saviesa que atorguen els anys.

Tot i que havia triat aquell paratge cercant la solitud, en un intent d'escoltar dins meu, de desxifrar el munt de sensacions confuses, de dubtes que m'envaien, al creuar-me amb aquells ulls blaus, un somriure instantàni va néixer als meus llavis i la meva mirada el convidà a asseure's.

Restarem en silenci una bona estona, fins que els nostres ulls, perseguint el vol d'una fulla juganera, una altra vegada es creuaren. En uns segons, tot i estar poc avesada a parlar dels meus problemes amb desconeguts, em vaig trobar expressant tots els meus neguits i les meves pors a qui tenia al costat.

No semblà estranyar-se gens quan li vaig dir que ni jo mateixa podia entendre com després d'anys d'estudi del món de la comunicació, de períodes d'intens, dur però plaent treball per tirar endavant una empresa nascuda 17 anys enrera, fruit de la il.lusió de dues jovenetes amb el títol de publicitàries a la mà, ara volia allunyar-me'n, deixar-ho tot, estava disposada fins i tot a dir adéu a la meva sòcia i amiga estimada, amb la que tants cops haviem planejat fer-nos iaiones, una al costat de l'altra.
Cada dia però, des de feia un temps, a l'entrar per aquella porta de l'eixample barceloní, el cor em deia que el meu lloc ja no era allí, que m'havia de dedicar totalment a l'altre món (com l'anomenava jo), al món del tai txí.

Amb una mirada i un somriure de tendresa que m'arribaren a l'ànima, assenyalant una fulla de l'arç que acabava d'emprendre la volada, em digué:

"Fixa't bé en el vol d'aquesta fulla. Imagina que tu ets ella...
Durant molts anys has estat movent-te en el món de la comunicació, de les ones, circulant, d'alguna manera, per l'aire,.. com ho fa la fulla ara.
Et senties bé, jugaves, volatejaves creativament com ella, però mira què passarà quan la fulla toqui l'aigua. Observa com hi arriba suaument; potser podrà enlairar-se per la força de la brisa algún breu instant, però l'aigua l'ha impregnat, i per petits vols que pugui intentar, acabarà fluint en el medi aigualós.
Tu ets aquesta fulla captivada i impregnada per la suavitat, la flexibilitat i la fluïdesa del tai txí que és com l'aigua. Per moltes petites provatures que facis a l'altre medi, el teu ara ja és aquest i només seràs feliç deixant-te amarar per la seva fluïdesa".

Sempre recordaré aquella fulla dansant, planejant sobre el mirall de l'aigua, començant a fluir en un medi que fins aleshores no era el seu ; sempre recordaré aquella veu i aquella mirada que calmaren el meu neguit, mostrant-me que el camí que anava a començar era el correcte...

La imaginació

"En els moments de crisi, només la imaginació
és més important que el coneixement"
Albert Einstein

Narra una antiga llegenda, que un home molt virtuós fou injustament acusat de l'assassinat d'una dona.

En realitat, el veritable autor, era una persona molt influent al regne i per això, des del primer moment es cercà una víctima per encobrir al culpable.
El pobre home fou portat a judici, sabent que no tindria cap oportunitat d'escapar al terrible veredicte, la forca!
El jutge, també comprat pel poder, va tractar que l'acte semblés totalment just.
Digué a l'imputat: "Coneixent la teva fama d'home just, devot de Déu, deixarem a les mans d'Ell el teu destí; escriurem en dos papers separats les paraules "culpable" i "innocent". Tu n'escolliràs un i serà la mà de Déu la que decideixi el teu destí".
Suposadament, el mal funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda, CULPABLE.
L'inculpat, encara sense conèixer els detalls, se n'adonava que tot seria una trampa per atribuir-li la mort de la dona.
El jutge allargà la mà amb els dos papers doblegats. El pobre reu respirà profundament, restà uns segons amb els ulls tancats i quan la sala començava a impacientar-se, va obrir els ulls i, amb un estrany somriure, agafà un dels papers, se'l posà a la boca i se l'empassà, dient: "Sé que el Senyor és just i vull portar la seva justícia dins meu".
Sorpresos, els presents li van retreure airadament: "Però... què has fet? I ara, com sabrem el veredicte?"
"És molt senzill", va respondre l'home. "Si llegim el paper que queda, sabrem què deia el que m'he engolit".
Amb frustació i ràbia continguda, al llegir "Culpable" al paper que quedava a la mà del jutge, vàren tenir que alliberar-lo i mai més fou molestat.

Conclusió: Siguem creatius, quan tot sembli perdut o difícil, utilitzem la imaginació!

El brau

A la Xina central, hi havia un enorme brau que calia traslladar a una altra granja i un nombrós grup d'homes, l'havien lligat amb cordes, provant infructuosament d'arrossegar-lo.
Rondava per allí un jove, que observant els inútils esforços i les llastimoses queixes que proferien, s'hi apropà i els va dir que ell podia portar fàcilment l'animal a l'altra granja si el deixaven actuar a la seva manera.
Els homes es posaren a riure sorollosament, mofant-se de l'irreflexiu adolescent, però com havien esgotat les estratègies per bellugar la bèstia, decidiren que el vailet ho intentés, pensant que si més no, l'escena els permetria divertir-se una bona estona.
El noi, sense perdre la serenitat en cap moment per les burles dels homes, va començar la tasca.
Després de comprovar atentament la fermesa de les cordes que immobilitzaven l'animal, va passar amb agilitat, una anella de metall pel nas del brau. Lligà un tros de corda a l'anella, desfent les que empresonaven la bèstia i estirant suament l'altre extrem de la soga, traginà sense cap resistència el brau fins l'altra granja.

Davant l'atònit grup, el noi reemprengué el seu camí, convençut un dia més que el secret de la veritable força, no resideix en la força bruta, sino en l'aplicació intel.ligent de la força suau.

Els clàssics del Tai txi diuen:
"L'art del tai txi consisteix en utilitzar la ment i no usar la força".
Ment serena i centrada, senzillesa i tècnica correctament aplicada, poden substituir sens dubte la força muscular.

Una ment en calma, assossegada, descobreix la solució adequada davant qualsevol conflicte, troba el rumb enmig de qualsevol tempesta.

Dansa febril

7 de novembre de 1998. La febre causada per una grip d'aquelles que no s'obliden, em va fer agafar irreflexivament un paper i escriure trèmulament unes idees inconnexes. Passats uns quants anys, al reescriure-ho, han sorgit aquestes línies.

El rostre bullint. Sopor, letàrgia, tremolor, calfreds, brunzits eixordadors al cap, a l'oïda, uns ulls entelats per la febre...
Una figura desdibuixada s'agita davant la mirada enllorada d'aquella dona, manifestant-se d'aürt com la insòlita imatge d'un sabre de full ample i esmolat, dansant a l'aire, conduït per una llarga i pàlida ma.
A cada segon, els reflexes de l'acer adquireixen més nitidesa, més diafanitat i ella s'estremeix davant aquella exhibició de fiblats giravolts.
Amb l'esgrima de moviments oscil.lants però segurs, una munió de formes són traçades per l'arma gèlida. Es bat àgilment entre el que semblen dues forces oposades, balandreja entre la suavitat i la duresa, fluctua entre una circularitat onejant i l’estancament del cop contundent, rígid, fred.
El cor de la dona palpita cada vegada amb més força, talment com si un foc allí empresonat, després d'anys d'esclavitud, precisés un imminent alliberament, per propagar-se i deflagrar el metall del sabre fins fondre'l...

De cop, el dibuix descrit per l'arma, es concreta i d'una les seves cares, sorgeix un plugim de formes disharmòniques, simbolitzant la negativitat, la foscor, la por, la mort.. Com n’és de fàcil identificar-les, traçades per l'acer de les nostres visions més obscures!
El gir de l’arma però, s’inverteix, en un brunzit decidit, fent protagonista l'altra cara, la faç positiva, l'anvers brillant, que poques vegades deixem que llueixi a les nostres vides, que s'expressi plena de llum, d'harmonia, de positivitat, de coratge per afrontar el que ens toca viure.

S'ha fet clar davant els ulls de la dona, el símbol del yin i el yang, anomenat "Tai Chi" amb les dues forces complementàries, la negativa i la positiva, sempre oscil.lants, en tot temps inseparables!

En uns segons, se li ha presentat al davant la seva vida, la dels seus éssers més propers, la d'aquells que algunes vegades se li han acostat per explicar-li tristeses i com els maltracta la vida. Ha conscienciat quàntes vegades s'han arrelat tots plegats, immòbils, a la cara fosca, negativa que condueix a un patiment inútil, sense tenir en compte que des de la penombra es pot fluir amb força cap a la lluminositat i la claredat.

Aquella matinada, la dona va prometre's que quan es sentís a la cara fosca, enfocaria bé els ulls per veure l'altra pol de llum; va decidir que viuria i agrairia al màxim els moments lluminosos, acceptant aquells més punyents, ja que un dia o altre tornarien a oscil.lar vers moments dolços que la farien somriure.

Consells de finances

Wang Li, rellegia una i altra vegada la carta que havia rebut aquell matí de Qionghai, comunicant-li la defunció dels seus pares en un terrible accident.

- No, ara no!, per què? - es repetia- contemplant el bitllet d'avió que havia comprat per anar a visitar-los aquelles vacances ja pròximes.

Havien passat 10 anys des que la seva benestant familia l'envià lluny de Hainam, una de les dues illes tropicals més grans de la Xina.

L'anhelat somni de preparar l'únic fill per un futur brillant a una prestigiosa universitat americana, s'havia acomplert, i asseguraven així, la continuitat dels seus negocis cada dia més florents, a una de les zones xineses més riques economicament.

Un mes després de la seva graduació, mercès a les seves excel.lents qualificacions, el jove, havia aconseguit entrar a una de les multinacionals de més prestigi de tot el país, com Product Manager. Ascendia amb força, i en poc temps, es convertí en un alt executiu que poc enyorava les costums i les vivències de la seva illa, però ara...

Ara, tot de cop, la seva vida americana es fonia. Despertava d'un somni, i sabia que enyoraria Manhatan, tot el que l'havia anat impregnant allí. Era conscient, però, que li calia tornar a Qionghai i seguir amb els pròspers negocis familiars...

Des que retornà a l'illa, quan podia, s'escapava fins la platja. Li agradava trepitjar aquella sorra que gairebé havia oblidat i, mica a mica, li retornaven amb claredat records de la seva infantesa; les imatges dels pescadors eren idèntiques a les que tenia guardades en un raconet de la seva ment.

Amb les Armani protegint els ulls, el polo Ralph Lauren impecable, el Breiling enlluernador el canell, les xancles Lotus als peus, el Nokia últim model enganxat a la cintura...

Veient un pescador que recollia pacient i feliç les xarxes plenes de peix i amarrava la seva petita barca, se li apropà dient-li:

- Perdoni, l'estava contemplant... No és massa d'hora per tornar de pescar?

El pescador, sense deixar la seva tasca de recollir les xarxes li respongué:

- D'hora? He acabat ja la meva jornada i he pescat tot el que em calia avui, estic content!

- Les dues de la tarda i ja dóna per acabada la jornada? - li inserí incrèdul.

-Miri - va dir-li el pescador- la meva jornada comença cap a les 9 del matí, esmorzo amb la dona i els fills i després de portar als nens a l'escola, pujo a la meva barca, surto a mar oberta, pesco unes quatre hores i a les dues torno a terra. Amb el que n'obtinc, en vivim la meva família, no pas folgadament però som feliços.

Menjo amb ells tranquil.lament al migdia, faig la migdiada, recullo els nens a l'escola amb la meva dona, passegem, parlem amb els amics, tornem a casa i ens en anem feliços al llit.

Wang Li, no podia refrenar el que pensava i el va interrompre fent-li de conseller.

- Perdoni, però penso que va errat en la gestió del seu negoci i que el "cost de l'oportunitat" que està pagant és excessivament alt. Renuncia a un "pay-back" impressionant i el seu "bait" podria ser molt més gran! Està sota mínims respecte al seu sostre de màxima competència.

El pescador, no deixava de somriure, pensant on voldria arribar aquell jove, d'estranyes paraules, que poc encaixava en l'entorn a no ser per la seva fisonomia.

Wang Li seguia:

- Si treballés de vuit del matí a deu del vespre, el rendiment de la seva barca seria molt més alt, pescaria el triple de peix i ben segur que en menys d'un any podria comprar un vaixell més gran i contractar un patró.

El pescador, encongint les espatlles li digué:

I tot això, per què? Per què vull jo un altre vaixell i, a més, un patró?

- Que no se n'adona que amb el que arreplegaria amb els dos vaixells i en dotze hores de feina podria comprar dos vaixells més en un termini relativament curt de temps?

- I tot això, per què?

- Però que està cec? En vint anys i reinvertint el que guanyés, tindria una flota d'uns vuitanta vaixells deu vegades més grans que la barqueta que té ara!

El pescador, rient amb ganes, insistí:

-I per què ho vull, jo, tot això?

L'executiu, desconcertat amb tan poca visió empresarial, va contestar:

Però que no veu que amb tots aquests vaixells, tindria prou patrimoni i tranquil.litat econòmica per llevar-se cada matí cap a les 9, esmorzar amb la seva dona i els fills, portar-los al col.legi, sortir a pescar per plaer unes horetes, tornar a dinar a casa, fer la migdiada..?

..........